Un espectacle de porqueria
Ciudadanía | 15/11/2011
Eren gairebé les nou del matí quan vaig arribar a la Universitat Autònoma de Barcelona. Estava força adormit, amb els ulls lleganyosos i la mirada cansada. Com cada dia al baixar del ferrocarril, em disposava a caminar fins a la Facultat de Comunicació com un autòmat per acabar de gaudir dels últims instants de tranquil·litat que em quedaven abans de començar les classes. Va ser llavors quan em va embafar una ferum desagradable. Al principi no era gaire molesta però a l’arribar a la Plaça Cívica la pudor era tan insuportable que em va obligar a tornar a la realitat, despertant del meu estat standby. Va ser aleshores quan em vaig aturar per intentar descobrir d’on provenia tota aquella mala olor. No va ser difícil: Només em va caldre mirar al meu voltant.
La Plaça Cívica de la UAB semblava un camp de batalla. No
hi havia ni sang, ni ossos, ni cadàvers, sinó un mar de brutícia que
semblava estendre’s pertot. Diversos homes i dones amb cares llargues,
que vestien un uniforme de color blau clar, intentaven recollir tota
aquella pila de porqueria i l’anaven introduint en enormes bosses de
brossa de color negre. Era com si estiguessin enterrant els cadàvers
dels caiguts en uns sepulcres foscos. Però no eren els seus morts; no
eren les seves deixalles, sinó les dels altres.
Davant dels meus ulls tenia una escena que ben bé es podia classificar com un síndrome de Diògenes a l’engròs
Hi
havia restes d’ampolles de vidre, de gots de plàstic, de llaunes
metàl·liques, de paper de fumar, de taps de suro, de tovallons de paper i
de brics de llet, de suc i de sangria, entre molts altres elements que,
pel seu estat, em va costar força d’identificar. La font de la pudor,
però, era una altra: les diverses taques multicolors que hi havia
escampades pel terra. La majoria eren de color vermell o incolores, però
també n’hi havia altres de tons més foscos i de colors rosats. Les
pitjors, però, eren quatre tolls d’un color indeterminat, entre el groc ,
el taronja i el marró, que no em vaig voler preguntar de què podien
ser. Aleshores vaig arribar a la mateixa conclusió a la que arriba força
gent avui en dia: estava ‘indignat’. Com podia ser que haguéssim
arribat fins aquest punt? Davant dels meus ulls tenia una escena que ben
bé es podia classificar com un síndrome de Diògenes a l’engròs; una
escena que, segurament, si l’haguéssim de descriure amb una paraula
diríem ‘deplorable’.
Em
vaig mirar el rellotge i vaig veure que m’havia entretingut massa i que
ja passava un minut de les nou, així que em vaig dirigir amb pas ràpid
cap a la facultat, notant un cruixit a cada pas que feia. Intentava
esquivar les escombraries, però em resultava força complicat. Em vaig
fixar que al meu davant tenia diversos estudiants que anaven saltant per
aixafar les deixalles més grans. Els vaig mirar i els vaig veure
contens, orgullosos, somrient al xutar cada llauna o al trepitjar cada
tros de vidre. Se sentien importants, grans; eren estrelles, però no de
Hollywood. No era una catifa vermella el que tenien als seus peus sinó
una catifa de merda, però ells no ho sabien o almenys no ho veien així.
“Som
uns hipòcrites”, vaig pensar, “Avui tothom reivindica que es respecti
la natura i el medi ambient i paraules com solidaritat, reciclatge i
reutilització semblen paraules de moda. I són això, només una moda ja
que malauradament són molt poques les persones capaces de posar a la
pràctica de manera eficient tots aquests plantejaments. En canvi, si
parléssim amb els responsables de tot aquell espectacle de porqueria, de
ben segur que la basta majoria es declararia gran defensora del medi
ambient i cooperant amb la solidaritat. Però tot això és una màscara, i
les màscares, a part de per Carnaval, no s’haurien de dur posades. Per
què digueu-me, quants dels assistents a la Festa de la UAB, com tots
nosaltres, no s’han queixat alguna vegada de com de brut està un carrer,
una plaça o una ciutat? I ara, en canvi, al ser ells mateixos els
responsables de la brutícia, escombren cap a casa, metafòricament, quan
ho haurien de fer literalment. Amb això queda palès que les persones som
com les cebes. Tenim nombroses capes de mentides. Només si les anem
traient una per una podem arribar al nostre jo veritable, tan íntim que
no el compartim amb ningú, a vegades ni amb nosaltres mateixos.
Els serveis de neteja han de preservar la netedat dels indrets, no pas netejar la brutícia generada per un grapat de mal educats
És
per tot això que demano una mica de conscienciació col·lectiva. El cas
de l’escenari que es va deixar després de la Festa de la UAB és només un
exemple, com podria haver parlat de les tantes altres situacions
similars a aquesta que m’he trobat al llarg de la meva vida. I el cert
és que es pot passar una gran nit sense haver de causar tot aquesta
exhibició, que només acaba provocant malestar i problemes entre els que
s’ho troben al dia següent i entre els que ho han de netejar el dia
següent, encara no sigui la seva feina, ja que els serveis de neteja han
de preservar la netedat dels indrets, no pas netejar la brutícia
generada per un grapat de persones mal educades. Si se’ns denomina
societats desenvolupades és per alguna cosa, o no? Potser no és més que
una altra moda.
Després de la Festa de la UAB
View more presentations from adriagch7